Carles Solà, director y uno de los redactores del programa "Tot un món" espacio dedicado a la inmigración y la diversidad cultural en Catalunya .

Com a ponent d’aquest curs sobre corresponsals de la immigració vinc a explicar-vos, la feina que fem des del programa Tot un món i la reflexió que he fet a partir d’aquesta experiència que ja té prop de 4 anys. També us comentaré els passos que hem començat a fer com a cadena i des del què anomenem la Comissió de la Diversitat per encaminar-nos cap a un objectiu: adaptar les rutines professionals i la mentalitat a la nova realitat de la societat catalana i superar aquest repte sense renunciar al compromís que TVC te, amb la llengua i la cultura catalanes.

Des que vam posar en marxa el programa “Tot un món”, un espai dedicat a la immigració i a la diversitat cultural, el setembre del 2004, ha plogut molt en el terreny del tractament d’aquesta realitat per part dels mitjans audiovisuals i no sempre ho ha fet per bé, com sol passar amb la pluja. El què si hem pogut comprovar en aquests tres anys llargs de programa és com de convenient era un espai d’aquestes característiques perquè, any rere any, la societat catalana ha anat canviant i ha tingut una necessitat creixent de conèixer millor i entendre el nou entorn social que s’ha esdevingut amb la arribada d’un milió de nous catalans. Potser per això, els mitjans audiovisuals, han anat incorporant a les seves graelles, programes sobre la immigració i la diversitat com el que nosaltres fem. A TV3 s’emeten actualment, el programa “Karakia”, que és el degà dels programes sobre diversitat a Catalunya, que ens acosta als entorns quotidians de persones que viuen a Catalunya procedents d’arreu del món a través de la gastronomia i “Jugamón”, que fa el mateix a través dels jocs dels països d’orígen de 13 nens i nenes. A més a més s’ha de destacar l’emissió, l’any passat, del programa “Un lloc estrany”, en el qual, ciutadants de diferents països opinaven sobre el que els semblava Catalunya i la manera de viure dels catalans. Dins de la CCMA, a Catalunya Ràdio s’han emès els darrers anys programes com “Mosaic”, un informatiu en castellà, amazig i àrab i “Vent del nord, vents del sud” l’espai que ha tractat sobre la diversitat cultural de la societat catalana que actualment ja no estan en antena. A Televisió Espanyola també es fan, des de fa tres anys, dos programes: “Els nous catalans” fet des de Catalunya i “Con todos los acentos” que s’emet per tot l’estat, com l’espai “La tierra prometida” que s’emet per RNE. També a nivell local és de destacar el programa “Info Idiomes” l’informatiu multilíngüe en 18 llengües i 2 dialectes que es fa des de fa 10 anys a BTV, la televisió municipal de Barcelona i “Pati Latino”, un programa sobre l’actualitat de les comunitats llatinoamericanes, que s’emet per diverses televisions locals de la Xarxa de Televisions Locals. A les ràdios catalanes, hi ha programes d’aquestes característiques, en formats diversos, en moltes emissores municipals.

Per aquest costat, podem afirmar que, com a mínim, les televisions i les ràdios públiques, han pres consciència de la necessitat d’actuar com el servei públic que són i dotar-se de programes dedicats a informar sobre l’evolució de la immigració i a divulgar les diferents maneres de viure, i de pensar i sentir, del conjunt de persones que viuen al país. Uns espais aquests que, a més a més, poden ajudar a combatre els tòpics, els estereotips i els rumors que enrareixen la convivència. En aquest sentit, podem parlar d’aportacions positives per a la inclusió, de pedagogia de la diversitat i d’una especial atenció als canvis socials que s’han produït, amb voluntat d’explicar-los al conjunt de la població i lluitar així contra les falses idees més arrelades entre la població autòctona en relació als fets migratoris.

Però en aquestes mateixes televisions i ràdios públiques i en l’altre plat de la balança trobem que, fora dels espais dedicats a la immigració, els nous catalans continuen essent vistos més com a espectadors passius que no pas com elements actius dels programes informatius i de debat. Segueix faltant més participació i presència de la nova població en els informatius diaris i que les seves organitzacions siguin considerades per les redaccions com a fonts fiables. Tampoc les seves opinions són, en general, tingudes en compte ni se’ls convida a participar en els programes de debat i quan surten en aquests espais, són convidats per la seva condició d’immigrants i quasi mai com a nous ciutadans del país amb idees pròpies sobre qualsevol tema de la vida quotidiana. Per altra part, i encara amb massa freqüència, a les redaccions es fa servir un llenguatge inadequat o que vincula la immigració a problemes, a fets delictius o a marginalitat i exclusió social. Per tant diríem que el tractament de les informacions que tenen a persones immigrades com a protagonistes, no sempre responen als criteris i recomanacions que, a Catalunya s’han fet, des de fa algun temps, des d’institucions com El Consell de l’Audiovisual o el Col·legi de Periodistes, ni, en el cas de TV3, amb les regulacions internes de què s’han dotat els mitjans de la CCRTV, ara CCMA. Per posar només dos exemples de les recomanacions de què parlo, el març el 2006, la CCRTV aprovava els nous “Principis d’actuació” i quan es referia a la immigració deia que:
Les noticies sobre la immigració han de defugir les generalitzacions i els tòpics i no haurien de limitar-se a divulgar situacions de conflicte i evitar les associacions indegudes dels immigrants i altres conceptes i realitats. S’han de donar a conèixer àmpliament les causes de la immigració, que són diverses. A més, el conjunt de les persones immigrades que hi ha actualment al nostre país és heterogeni, i s’hauria de tractar parant esment en la seva multiculturalitat.

Entre les fonts informatives hi hauria d’haver, al costat de les versions oficials, també els mateixos immigrants, les seves organitzacions, ONG, etc. I finalment que:

en els mitjans públics de comunicació, cal potenciar els programes que compten amb la col·laboració dels col·lectius d’immigrants, fent servir les seves llengües i la nostra, com a via efectiva d’integració. El segon exemple el trobem al Col·legi de Periodistes que en el “Manual d’estil sobre minories ètniques”, publicat el juny del mateix any, diu que: No s'ha d'incloure el grup ètnic, el color de la pell, el país d'origen, la religió o la cultura si n és estrictament necessari per a la comprensió global de la notícia. Que cal evitar les generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions. Els residents estrangers no comunitaris són tan poc homogenis com els autòctons.

Que no s'han de potenciar les informacions negatives ni les sensacionalistes. Cal evitar crear inútilment conflictes i dramatitzar-los. S'ha de potenciar la recerca de notícies positives.

I que cal contrastar les institucionals i s'han de potenciar les pròpies de les minories ètniques i tenir especial cura en les informacions referides als països d’origen. Publicar les rectificacions com a elements habituals de qualitat del mitjà informatiu.

Us he de dir que encara estem lluny de complir amb aquestes recomanacions i que encara és massa habitual sentir expressions com “el problema de la immigració”, “allau d’immigrants, “immigrants il·legals” “màfia romanesa”, “banda dels peruans”, “delinqüents de nacionalitat...”, no cal que segueixi, oi? És per aquesta raó que, independentment que continuïn existint programes que tracten específicament el tema de la immigració i la diversitat cultural, cal que hi hagi polítiques actives de foment de la diversitat en els mitjans de comunicació públics i en paral·lel, que es formi els professionals d’aquests mitjans per tractar amb més coneixement, temes relacionats amb les diferents cultures, creences, maneres de viure i opinió dels nous catalans. La inexperiència en el tractament de la diversitat i la inmediatesa amb què molt sovint s’han d’elaborar les notícies i els reportatges, han provocat una sèrie de disfuncions i males praxis professionals que han afectat a persones dels col.lectius de nouvinguts.

Massa sovint, en comptes d’informar amb una visió que afavoreixi l’acollida i la integració dels col.lectius d’immigrants, moltes notícies han reforçat els estereotips i els tòpics sobre la immigració, amb una visió eurocentrista i en alguns casos més greus amb certes dosis de xenofòbia. La sorpresa amb què va ser rebuda l’augment en l’arribada d’immigrants, va fer que s’informès des de perspectives sensacionalistes amb un excès de dramatisme o bé massa paternalistes o orientades cap al tractament humanitàri. Això, que passava cap a l’any 2000, i que en aquell moment podia explicar-se per la falta d’experiència, continua passant avui en dia, en alguns casos, persistint en el reforçaments d’estereotips negatius vinculats als nouvinguts. Segueix trobant-se a faltar la reflexió, el seguiment dels esdeveniments i els motius que els han provocat.
Els estudis que s’han fet per veure l’evolució en el tractament de la immigració als mitjans de comunicació, com ara el seguiment que ha fet Migracom (l’observatori de migració i comunicació vinculat a l’UAB), conclouen que s’ha passat de l’alarmisme inicial que enfocava l’arribada d’immigrants com una invasió, a la preocupació pels processos d’integració i de convivència veïnal. Tot i així, en moments puntuals com l’arribada de pasteres i cayucos o l’episodi de la tanca fronterera de Ceuta i melilla, s’ha tornat a incidir en termes com assalt, allau, descontrol, il.legal, irregular, que facilment es poden associar a fets delictius.

Aquestes situacions ens porten a afirmar que alguns tractaments sobre la immigració que es fan des dels mitjans de comunicació, vulneren drets fonamentals que serien motiu de denúncia si els afectats fossin persones autòctones, ciutadans de ple dret.

Ara fa sis anys l’informe de l’”Observatori Migracom” sobre el tractament dels immigrants no comunitaris als mitjans de comunicació de Catalunya feia aquesta valoració de la situació que, en alguns aspectes continua plenament vigent: “L’anàlisi ens ha proporcionat dades com el caràcter negatiu gairebé generalitzat, la manca de varietat en la temàtica desenvolupada i la uniformitat de les fonts informatives on detectem quasi una absència directa de l’immigrant. De fet, no apareix com a subjecte que realitza una acció sinó com a objecte directe o indirecte de les accions governamentals i de les forces de seguretat de l’estat. Altres dades que podem extreure d’un primer estudi de la mostra és l’ús d’un lèxic clarament negatiu i una intertextualitat basada en temes de successos i en el debat polític nacional és la que envolta les unitats informatives sobre immigració no comunitària.”

Des de programes com el que dirigeixo, hem intentat, des del primer moment, ser el màxim d’estrictes amb el llenguatge utilitzat, tan en els textos, com en el tractament de la imatge i el só. Tot i així hi ha una evolució d’aquest llenguatge, que ha estat la mateixa evolució del vocabulari utilitzat en altres camps en relació a la immigració. Per exemple, en la primera temporada del programa parlavem només d’immigrants i d’immigració, de sense papers, feiem servir paraules com irregular o, massa sovint, ens valiem d’imatges de dones amb vel o de persones sudsaharianes i asiàtiques pels nostres reportatges. L’existència, des del primer moment del programa d’un “consell assessor” de la Fundació Bofill, un grup de persones expertes en immigració i diversitat, va ser fonamental per anar modelant un discurs audiovisual diferent del que podiem veure en els informatius i d’utilitzar un llenguatge més adequat. En les reunions d’aquest consell vam poder comprovar com evolucionava el llenguatge i com, paraules que eren vàlides i utilitzades amb freqüència en la primera i segona temporada del programa, passaven a ser obsoletes i fins, maleïdes, en les temporades següents. Vam passar, per exemple, de parlar molt de multiculturalisme a parlar més d’interculturalitat o d’immigrants a nouvinguts i actualment ja parlem més de persones d’orígen estranger i de migrants. Tot un món és i ha estat una oportunitat per viure de prop, l’evolució d’aquest llenguatge i per quetionar-nos constantment sobre com estavem fent les coses i com les podiem fer millor.

Fonamentalment, la gran diferència entre aquest programa i espais del mateix estil i la resta de la programació, radica en el fet que aquí els protagonistes són les persones que han fet un procès migratori, que els podem conèixer, saber com son, què fan i que podem escoltar amb més tranquilitat les seves opinions. El que jo en dic “immigrants amb noms i cognoms” que estaria contraposat als immigrants vistos com un grup de desconeguts, homogènis en les seves trajectòries migratories i coincidents en opinió i expectatives. Crec que aquests programes, destinats als públics majoritàris, són encara necessaris per seguir fent, com deia abans, pedagogía de la diversitat, però també hi ha obert el debat sobre si aquesta és la millor manera de normalitzar la presència d’aquest conjunt de nous ciutadants a la societat catalana a través dels mitjans de comunicació.

Fruit d’aquestes preocupacions, va nèixer fa un any, la Comissió de la Diversitat de TV3. L’estiu del 2006, un petit grup de l’àrea de Nous Formats i del programa Tot un món, vam posar en comú, la necessitat d’augmentar la presència de la diversitat en el nostre mitjà tant en la programació i els productes com portes endins de l’empresa. D’una manera natural, algunes persones ja havíem dut a terme, iniciatives personals destinades al foment de la diversitat i, en general, com a empresa, hi havia exemples de bones practiques com els programes que abans esmentava: Karakia, City Folks, Tot un món i Un lloc estrany, entre altres, que ens feien pensar que s’estava en la bona línia, però que potser calia aprofundir-hi més i, en primer lloc, analitzar i reflexionar sobre el que estàvem fent, com ho estàvem fent i com podíem millorar-ho. En una primera anàlisi, vam trobar a faltar la presència regular de persones procedents de la immigració més recent, en programes de debat, com a públic, com a experts, com a opinants i, no només en la seva condició d’immigrants, de persones que han vingut a viure a Catalunya els últims anys, sinó per les seves trajectòries professionals, el seu coneixement i les seves opinions com a ciutadans. Creiem que havíem de fer una reflexió sobre el llenguatge que utilitzem tant en els informatius com en els programes d’entreteniment i també que havíem d’estudiar quins hàbits televisius tenia la nova ciutadania i veure com podíem sumar-la a l’audiència de TV3. Vam pensar que aquesta incorporació a l’audiència passava, necessàriament, perquè s’hi reconeguessin i que, per això, s’havia de treballar per canviar el llenguatge que feien servir, repensar la programació i alguns continguts, reflectir la diversitat en els molinets, els anuncis de promoció de programes, i possibilitar la incorporació de treballadors nouvinguts a la plantilla de TV3.

En aquest sentit, vam fer una primera bateria de propostes que vam fer arribar a la Direcció de TV3 demanant, en primer lloc que, d’una manera oficial, la Direcció donés el vist i plau i fes conèixer a tota l’empresa, la voluntat d’un grup de persones de crear una comissió transversal i oberta per treballar el foment de la diversitat a TV3.

La Direcció va donar el vist i plau a la creació d’aquesta Comissió, que està presidida pel Miquel Garcia, director de l’Àrea de Documentals, Educatius i Nous Formats i integrada per professionals de totes les àrees de Televisió de Catalunya. La Comissió es va posar a treballar el 19 de setembre d’aquell mateix any i es reuneix cada dos mesos. A Catalunya Ràdio s’està començant un procés semblant que podria confluir a mig termini en la creació d’una Comissió Corporativa o si més no en una coordinació efectiva de les dues . Entre les primeres propostes que vam fer arribar a la Direcció hi havia l’organització d’un mòdul de formació sobre el tractament de la diversitat i la immigració que servís per sensibilitzar als treballadors i fer una reflexió col.lectiva sobre el tractament dels temes sobre immigració i diversitat. Vam demanar al Centre Unesco de Catalunya que, d’acord amb el grup de formació de la Comissió, desenvolupés aquest mòdul. Per aquest curset hi ha passat unes 400 persones, entre redactors d’informatius i de programes, però també de realitzadors, documentalistes, lingüístes i operadors d’imatge i també alguns caps d’area i de seccions. Un cop acabada la formació, estem recollint les opinions expressades pels participants en cadascuna de les sessions del mòdul perquè siguin la base d’una proposta de manual o si voleu un “llibre d’estil” sobre diversitat, d’aplicació a TV3, incorporat al llibre d’estil que s’està fent a Catalunya Ràdio o a les altres empreses de la CCMA.

Pel que fa a les accions per tal d’aconseguir que la televisió reflecteixi més la nova realitat i respongui als interessos del conjunt de l’audiència, analitzarem les dades del Barometre de les Industries Culturals que aquest mateix febrer presenta els resultats del primer any i que ha realitzat unes 6.000 enquestes a persones d’orígen estranger. També s’està treballant en la producció de programes per mostrar millor la nova realitat social. Concretament, s’està preparant la segona temporada de “Jugamón” un programa d’adolescents de famílies immigrants i un altre de parelles lingüístiques. Aquesta temporada el departament d’Esports ha incorporat al programa FUTBOL INT resums de les lligues americanes com ara l'argentina, equatoriana i brasilera i africanes, com la marroquina, la camerunesa, de Ghana i de Costa d’Ivori. A més a més d’aquestes novetats de la graella, a TV3 continua Tot un món, que ja va per la quarta temporada i el “Karakia” prepara pel segon trimestre d’aquest any una nova tanda de capítols.

Des del juny de l’any passat, Televisió de Catalunya subtitula, a través de la TDT, en àrab i en castellà "El cor de la ciutat" i "Karakia". Aquesta iniciativa va nèixer de la voluntat de la cadena d'acostar els seus continguts als nous ciutadans i com a primer contacte amb la llengua catalana. En el futur, TVC té la voluntat d'ampliar el servei tant a altres franges horàries com a altres llengües. De fet, des del començament de la seva emissió, la sèrie "Herois" es pot seguir també subtitulada en anglès a través de la TDT. La idea és anar incorporant noves llengües al servei de subtitulat com ara el xinès, el romanès i l’urdú.

D’altra banda, s’està treballant per afavorir i promoure que els programes de participació de TVC reflecteixin aquesta nova diversitat, tant pel que fa al públic com pels participants en els debats, entrevistes, etc. I com deia abans, la intenció no és que els ciutadans d’origen immigrant surtin per televisió en tant que immigrants sinó en qualitat de ciutadans i parlant de qualsevol tema amb el qual en tinguin relació.
I he deixat pel final, parlar-vos de la incorporació d’alguns presentadors/es i periodistes, a la plantilla de TVC. Hem començat a recollir currículums de d’estudiants de periodistes i comunicació audivisual, de famílies d’orígen estranger que, amb el mateix nivell de coneixement del català que s’exigeix a la resta de professionals, puguin participar, en un procés de selecció de personal. S’han fet uns primers castings per trobar, un primer presentador d’un programa informatiucom una manera, però no la única, de reflectir la diversitat de la societat catalana, que ha d’acabar essent la del mitjà mateix.

La incorporació de periodistes i presentadors, de guionistes, de realitzadors i de càmeres i en general de professionals dels mitjans de comunicació a TV3, serà un fet normal d’aquí a uns anys, però hem pensat que era bo que, juntament amb les altres iniciatives que he explicat, destinades a normalitzar la presència de diversitat al nostre mitjà, afavoríssim algunes incorporacions a la plantilla. Perquè? Doncs per dues raons principalment. En primer lloc, perquè així mostrarem que la diversitat comença a formar part intrínseca de la televisió nacional de Catalunya i perquè creiem que aquesta diversitat ens aporta valors per preparar la societat per la nova realitat social i per afavorir la convivència. La nostra plantilla ha de ser un mirall d’aquesta nova realitat demogràfica i cultural i la presència de professionals d’orígens diversos ens aportarà riquesa i coneixement sobre aquests nous col.lectius. La diversitat de la nostra plantilla és el millor antídot contra la pervivència dels estereotips i els tòpics que històricament s’han associat als immigrants.

I tot aquest treball que hem començat a fer s’emmarca en un procés de renovació i compromís per la diversitat que la majoria de cadenes públiques europees han endegat els últims anys. Alguns membres de la Comissió de la Diversitat de TVC han participat en iniciatives europees, com ara l'elaboració del “Diversity ToolKit”, un Manual pel Tractament de la Diversitat impulsat per algunes televisions públiques europees i que serà vinculant per les televisions que s’han compromés en l’elaboració. Aquest manual que s’ha editat en anglès, tindrà una versió en català aquest 2008 ampliada amb experiències locals que s’editarà i distribuirà als mitjans catalans gràcies a la col.laboració de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual del CAC.

Des de la Comissió de la Diversitat som plenament conscients de la complexitat d’aquest procés que hem iniciat i del molt camí que queda per recòrrer i per això és molt important que seguim plantejant aquests objectius amb determinació, però buscant en tot moment el consens dels professionals i de la societat en general. I és per això també forma part de la feina dels membres de la Comissió, explicar-nos en marcs com aquest d’avui. Estem convençuts que és en jornades com aquesta que hem de començar a trobar el consens necessari per seguir avançant fins que la diversitat sigui tan natural als nostres mitjans com ja ho és a la societat catalana.

Iniciatives com les de TV3 tenen lloc en el mateix moment en què altres institucions com la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual, del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, elaboren materials com el manual “La multiculturalitat, font d’informació. Manual d’apropament als mitjans” destinat a formar les associacions d’immigrants per accedir amb més facilitat als mitjans de comunicació o es fan informes com el titulat “Televisió i immigració” que inclou, entre altres, quatre estudis sobre el tractament que les televisions vam fer dels fets de la tanca de Ceuta i Melilla i l’impacte que van causar aquestes notícies en un grup de joves de secundària. Us convido a llegir-lo detingudament per treure’n les vostres pròpies conclusions, però sense voluntat d’aprofundir-hi, us diré que van detectar que els mitjans parlem més de conflicte polític que de conflicte social, amb informacions parcials, poc contrastades on, pràcticament, no es dona veu a les associacions ni als immigrants i què continuem fent servir paraules com il·legal, irregular, allau.., que som alarmistes, no contextualitzem, ni fem seguiment posterior i que encara que siguem solidaris, la majoria no qüestionavem, en el cas esmentat, l’existència de la tanca i assenyalavem el Marroc com a culpable dels fets. Per acabar, volia dir que, tot i la bona voluntat que hi posem alguns, els cada vegada més nombrosos llibres d’estil, manuals i recomanacions que s’han elaborat, els mitjans audiovisuals i això vol dir les persones que hi treballem, continuem sense reflectir prou el canvi que hi ha hagut en la nostra societat. Per això, una part d’aquesta societat, la d’orígen estranger més recent, no sent com a propis aquests mitjans o només s’hi veu reflectida com un fet aliè al país i, massa sovint, relacionada amb estereotips i tòpics o amb informacions negatives. Tot això ens ha de fer reflexionar i, sobretot, ser proactius, és a dir, anticipar-nos als esdeveniments per no acabar atrapats en un carrer sense sortida.